Aci, a la província d’Alacant, el Mediterrani recorre quasi 120 quilòmetres de platges d’arena blanca, muntanyes plantades en el mar i serres abruptes que es desplomen sobre les aigües. Els caps de Sant Antoni i la Nau, al nord de la província, fan que esta part del litoral de la Comunitat Valenciana siga la més oriental de la seua geografia i la més pròxima a les Illes Balears.
Litoral nord d’Alacant: de Dénia a Calp
Les terres d'aquest tram de costa de la província d'Alacant comparteixen zones muntanyenques, de notable perfil, amb afables platges d'arena i abruptes trams de penya-segats rocosos als Parcs Naturals de Montgó, i Penyal de Ifach. Sota la superfície de l'aigua s'amaguen fabulosos tresors que donen singularitat a aquesta part de la costa. A l'interior, valls i serres, aire pur i tranquil·litat total, de les altures d'Aitana, descendeixen les muntanyes fins a la mar.
L’Imperi Bizantí va convertir Dénia en una de les seues seus episcopals i hi va establir una base naval. Es va fer encara més gran amb els àrabs, que li van donar el nom de Daniya i la van fer Taifa independent del Califat de Còrdova, fet que la va convertir en capital d’un gran regne que es va estendre fins a les llunyanes terres andaluses de Jaén i que, per mar, arribava fins a les Illes Balears i Sardenya. El Castell ho presidia i vigilava tot, especialment el port. Hui, el port pesquer i mercant, protegit per llargs espigons dels temporals de Llevant, acull les línies de passatgers que connecten amb les properes Illes Balears. I conserva l’encant de les antigues drassanes.
El Montgó, la muntanya que guarda les espatlles a Dénia i vigila la vida de Xàbia és, segons els pobletans, com una gran tortuga adormida, amb el cap i les potes clavades dins de la closca. La veritat és que esta muntanya foradada de coves, que des de ben prompte va conéixer la presència humana, és un gran mirador sobre el Mediterrani; des de quasi 800 metres d’altura, es contempla una ampla panoràmica de les terres alacantines i del Golf de València. Fins i tot, en els dies clars, s’entreveu en la llunyania el perfil d’Eivissa.
El Cap de Sant Antoni és la frontera entre les costes baixes i arenoses del Golf de València i els alts penya-segats rocosos del litoral del nord d’Alacant. El mar de fons que procedeix de temporals originats en àrees distants del Golf del Lleó ha creat un ecosistema singular protegit amb la figura de Reserva Marina pel seu gran interés ambiental, científic i ecològic.
Xàbia, envoltada de caps mítics, sembla sorgir d’una antiga alqueria àrab. Va sofrir, com tota la zona, dels atacs dels pirates i, per això, la van fortificar, com ho demostra l’església fortalesa de la localitat. Els temps moderns l’han convertit en un poble bolcat al mar que va créixer al voltant del port on, a partir del segle XIX, s’embarcaven els productes més diversos, especialment les panses. Les successives crisis van consolidar la seua vocació pesquera, que ens mostren hui la llotja i eixe aire mariner que proclamen les cases emblanquinades, de planta baixa, agrupades en carrerons estrets. Els 15 quilòmetres de costa plens de penya-segats, platges i cales d’aigües blaves i cristal·lines fan de Xàbia un paradís dels esports nàutics.
Una vegada passades les platges, entre pinars i un eixam de cases unifamiliars, discorren en zig-zag els camins en busca del Cap de La Nau, l’extrem més prominent de tota la costa de la Comunitat Valenciana (sense comptar les illes Columbretes), i que marca la delimitació dels dos golfs, el de València i el d’Alacant. Esta és l’anomenada “costa dels caps”, abrupta i descarnada, gosada i bella.
L’impressionant far, envoltat de forts penya-segats, s’eleva uns 120 metres per a ser referència primordial dels navegants. La verticalitat és absoluta, només trencada per xicotetes cales i l’esborronadora visió d’unes plataformes minúscules penjades sobre el mar, que tradicionalment van servir de magatzem i refugi als veïns de Benitatxell, els quals, despenjant-se fins a elles amb cordes, extreien del mar l’aliment diari amb les canyes.
El poble de Benitatxell s’aboca tímidament al món turístic, un poc allunyat de l'espectacular costa, des d’una xicoteta elevació del terreny, compartint bellesa i tranquil·litat amb els seus veïns. Teulada, a l’ombra de la torre hexagonal de l'església, s’assenta terra endins, amb una innegable tradició agrícola, les vinyes de moscatell que atorguen una categoria sublim a la tan famosa mistela de la localitat.
Moraira, que va ser un senzill poblet de pescadors, s’endinsa quasi un quilòmetre en el Mediterrani i protegeix així dels vents del nord tota una sèrie de cales i platges que s’estenen al llarg de 5 quilòmetres de litoral. Al port d’esta localitat, l’any 1609, van ser embarcats, rumb a Àfrica, els moriscs, el mateix port on hui atraca la flota pesquera junt al port esportiu. Benissa és un mirador privilegiat sobre la Marina, amb un caseriu cuidat i net, una església de dimensions respectables que els de la comarca anomenen “la catedral de la Marina” i una fama més que justificada gràcies als vins i embotits.
Apareix pel sud la figura inconfusible del Penyal d’Ifac. La mola rocosa de 324 metres d’altura, que s’introdueix en el mar i el desafia, és indubtablement la marca principal d’identitat del litoral alacantí i del Mediterrani peninsular. L’insigne botànic Antoni Josep Cavanilles, que el rei Carles IV va enviar, el 1797, a estudiar els encants naturals d'estes i d’altres terres, va ser el primer científic que es va acostar fins a esta muntanya. No va dubtar a comparar-la amb “una nau unida a terra ferma per la popa”.
A Calp, quasi ocult per la mola del Penyal, el port pesquer ofereix cada dia el seu propi espectacle: l’arribada dels vaixells amb les captures. La cala es tanca per l’esquerp Morro de Toix, últim contrafort de la serra de Bèrnia abans de desplomar-se al mar, un altre faralló rocós que acull en la base un dels nombrosos ports nàutics de la zona. Esta part del litoral alacantí és tan vertical i accidental que, durant un tram de diversos quilòmetres, es manté salvatge i lliure de qualsevol rastre de civilització. En la successió de murs, grans coves i diminutes cales, només segueixen miraculosament en peu els escalons llargs i decrèpits que utilitzaven els recol·lectors i pescadors de la zona per a baixar des de la part alta de la Serra de Toix. La zona és el desaiguador natural del barranc de Mascarat, una bretxa oberta per les aigües en meitat de la serra. Antigament era imprescindible controlar-lo, ja que era el pas obligat dels comerciants, que transportaven les mercaderies al llom de les cavalleries.
De nord a sud, aquests són els ports i marines que trobaràs en aquest tram de litoral:
- Dénia: Marina de Dénia, Marina el Portet, Real Club Náutico de Dénia, Port Denia
- Xàbia: Club Náutico de Jávea, Marina Nou Fontana
- Moraira: Club Náutico Moraira
- Benissa: Club Náutico Les Bassetes
- Calpe: Real Club Náutico de Calpe, Puerto Deportivo Puerto Blanco
Més informació sobre destinacions nàutiques a la província d'Alacant: www.costablanca.org
Adaptació del text: Desafiament al Mare Nostrum: viatge pels escenaris nàutics de la Comunitat Valenciana (Generalitat Valenciana. Conselleria de Turisme).